Sóc Montserrat Talaya, mil·lèssima, fotògrafa autodidacta. Als 12 anys la mare em regala la meva primera càmera analògica, una Kodak amb visor superior, amb la que faig les meves primeres fotos. Són imatges, en blanc i negre, des del terrat de casa, amb germans i amics disfressats en un carnaval dels anys setanta. En aquell moment ja vull aturar el temps amb els instants que capto dels moments quotidians del meu dia a dia.
La meva segona càmera, també analògica, és una Nikon i ve del Japó. Hi faig moltes fotos, en color i en blanc i negre, que revelo a casa. Són els anys vuitanta. L’instant íntim, a les fosques, amb només una llum vermella, on la imatge captada es va definint a poc a poc dins d’un cubell, és un moment únic.
Actualment treballo la relació entre els objectes quotidians, el menjar i l’acte de compartir en l’espai que habito i que sento com a íntim. Sovint la tranquil·la cuina de la casa de Menorca em serveix d’estudi. És un escenari auster, senzill i simple i té una llum diàfana que embolcalla les escenes que s’hi succeeixen (les llarges temporades que passava a l’illa de petita impregnen les composicions de tonalitats clares i de blanc de calç com el pati de ca s'àvia). Les imatges evoquen el ritual de l’àpat compartit i les sobretaules, absents de figures humanes però plenes d’una presència intuïda.
Soy Montserrat Talaya, mil.lèssima, fotógrafa autodidacta. A los 12 años mi madre me regala mi primera cámara analógica, una Kodak con visor superior, con la que hago mis primeras fotos. Son imágenes, en blanco y negro, desde la azotea de casa, con hermanos y amigos disfrazados en un carnaval de los años setenta. En ese momento ya deseo detener el tiempo con los instantes que capto de los momentos cotidianos de mi día a día.
Mi segunda cámara, también analógica, es una Nikon y viene de Japón. Con ella hago muchas fotos, en color y en blanco y negro, que revelo en casa. Son los años ochenta. El instante íntimo, a oscuras, con solo una luz roja, donde la imagen captada se va definiendo poco a poco dentro de una cubeta, es un momento único.
Actualmente trabajo la relación entre los objetos cotidianos, la comida y el acto de compartir en el espacio que habito y que siento como íntimo. A menudo, la tranquila cocina de la casa de Menorca me sirve de estudio. Es un escenario austero, sencillo y simple, y tiene una luz diáfana que envuelve las escenas que allí suceden (las largas temporadas que pasaba en la isla de pequeña impregnan las composiciones de tonalidades claras y del blanco de cal como el patio de casa de mi abuela). Las imágenes evocan el ritual de la comida compartida y las sobremesas, ausentes de figuras humanas pero llenas de una presencia intuida.
I'm Montserrat Talaya, mil.lèssima, self-taught photographer. At the age of 12 my mother gave me my first analog camera — a Kodak with a top-down viewfinder — with which I took my first photographs. They were black and white images, taken from the rooftop of our house, showing siblings and friends dressed up for a 1970s carnival. Even then, I wanted to stop time by capturing everyday moments from my daily life.
My second camera, also analog, was a Nikon that came from Japan. I took many photos with it, both in color and black and white, which I developed at home. These were the 1980s. That intimate moment, in the darkroom, with only a red light, watching the captured image slowly emerge in a tray, was truly unique.
Today, my work explores the relationship between everyday objects, food, and the act of sharing within the space I inhabit and feel as intimate. Often, the quiet kitchen in the house in Menorca serves as my studio. It is an austere, simple, and modest setting, filled with soft, diffused light that wraps around the scenes that unfold there. (the long stays I spent on the island as a child infuse my compositions with pale tones and the white limewash of my grandmother’s courtyard.) The images evoke the ritual of shared meals and long after-dinner conversations — absent of human figures but full of a sensed presence.
Je suis Montserrat Talaya, mil.lèssima, photographe autodidacte. À l'âge de 12 ans, ma mère m'offre mon tout premier appareil photo analogique — un Kodak à viseur par le haut — avec lequel je prends mes premières photos. Ce sont des images en noir et blanc, prises depuis la terrasse de la maison, montrant mes frères, sœurs et amis déguisés lors d’un carnaval des années soixante-dix. Déjà à ce moment-là, je ressens le désir de figer le temps à travers les instants du quotidien que je capture.
Mon deuxième appareil, également analogique, est un Nikon venu du Japon. Je réalise alors de nombreuses photos, en couleur et en noir et blanc, que je développe à la maison. Ce sont les années quatre-vingt. L’instant intime, dans le noir, éclairée seulement par une lumière rouge, où l’image apparaît peu à peu dans un bac, est un moment unique.
Aujourd’hui, mon travail s’articule autour de la relation entre les objets du quotidien, la nourriture et l’acte de partage dans l’espace que j’habite et que je ressens comme intime. Souvent, la cuisine tranquille de la maison à Minorque me sert d’atelier. C’est un décor austère, simple et épuré, baigné d’une lumière diffuse qui enveloppe les scènes qui s’y déroulent. (Les longs séjours passés sur l’île pendant mon enfance imprègnent mes compositions de tons clairs et du blanc de chaux, comme celui de la cour de ma grand-mère.) Les images évoquent le rituel du repas partagé et les longues discussions d’après-repas — sans présence humaine visible, mais chargées d’une présence ressentie.